Via pública versus carrer popular

2011

Barcelona
Inscripció amb panot lletra
280 x 100 cm

 

Evocar el transcórrer de la vida dels barcelonins per un context físic que durant el franquisme va veure suplantats per la força bona part dels seus noms i la resposta que aquests hi donaren des de les seva quotidianitat és l’objectiu d’aquesta instal·lació. S’hi denuncien els atemptats al nomenclàtor però especialment s’hi retrata l’actitud d’uns ciutadans que no renuncien als noms del seu espai públic.

El franquisme culmina la dominació de Barcelona amb la imposició d’un nou nomenclàtor. Segresta carrers i places, i la via pública, físicament i denominativament, deixa de ser-ho. La continuïtat d’aquest espai s’interromp oficialment però perviu en l’imaginari més íntim i en l’oralitat quotidiana, lluny de la nova ‘legalitat’. La imposició dels nous noms dóna lloc a dos espais físics: un carrer present, l’imposat, i un carrer conscient, el viscut/reivindicat. El primer, omnipresent, fet a mida del dictador. El segon, invisible, és la continuïtat dels noms tradicionals o dels noms aprovats en democràcia en boca de la gent. S’engega, doncs, un torcebraç pel noms de la ciutat, de quaranta anys de durada, desigual i immaterial.

Via pública és aquí: un terme político-administratiu, lligat a les autoritats franquistes; un terme segrestat, que pràcticament i etimològicament en dictadura és una burla cap al poble; que traspua opressió i control; un vehicle per a expressar una dominació; socialment, sinònim d’imposició; nacionalment, eina d’alienació.

Carrer popular conceptualment és aquí: l’oralitat individual irreprimible, lliure; la democràcia en boca dels ciutadans; una continuïtat a l’ombra a través d’actes de resistència i d’afirmació individuals (compromís, consciència) i de quotidianitat rutinària (per habitud, per costum); la memòria col·lectiva, oral i fràgil, fent-se pont entre dos períodes democràtics; el País més íntim a recer del si de cadascú.

Una resistència oral de quatre dècades que no deixà testimoniatge. Un torcebraç no escrit que finalment resta gravat al carrer de Cabanyes, un dels carrers intervinguts per la dictadura.

 

agraïments
Claudi Aguiló, Andrés Bluth, Albert Domingo, Josep Guzmán, Màxim Montori, Amadeu Quintana, Martí Sanz, Diego Slemenson, Roberto Soto, Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, Associació de Veïns de la Satàlia, Panots Jiménez, Barcelona Acció Urbanística, SA.