Llengües vives del tercer mil·lenni

1999

Imatge gràfica de cd.

 

A 18 anys vaig fer un viatge d’estudis a Galícia. L’estada havia de servir per a conèixer el país atlàntic, compartir uns dies amb els companys de classe i tancar el curs 92-93, però va donar força més de si. Aquells dies vaig fer ser una sèrie de troballes lingüístiques que condicionarien de ple la meva militància a comptar de llavors. Una pintada feta en un gallec no oficial va ser el meu primer contacte amb el món reintegracionista, tota una revelació que em va fer comprendre en un segon la unitat lingüística de la franja occidental peninsular. De tornada a casa vaig viure dos moments espaterrants més: primer a Lleó, on les parets del Barriu húmedu reclamaven desenganxar-se de Castella i defensaven l’ús de la llengua pròpia. I finalment a tocar de Saragossa, on una tanca publicitària en desús reivindicava en una inscripció gegantina que s’era nació. Tot en dues llengües properes, intel·ligibles, però completament noves per a mi llavors. Viure de primera mà, l’agost d’aquell mateix any, la vitalitat de la llengua basca a Oiartzun i Oñati va arrodonir la llista de primers moments lingüísticament lluminosos de 1993.

Generadores d’una nova consciència lingüística, les revelacions eixamplarien el meu espai d’interès. De seguida vindrien les ganes de saber-ne més, de fer xarxa amb la gent d’aquells territoris i de fer córrer informació sobre aquell tapís multilingüe semiamagat que el viatge a Galícia, sense pretendre-ho, havia completat. Un diccionari multilingüe es va quedar a mig camí, però el projecte Llengües Vives va poder esdevenir una realitat de 1996 al 2013 (consulteu el número 59 d’aquest butlletí http://www.agal-gz.org/blogues/media/users/compostela/LLVV59.pdf).